ENTREVISTA A MIREIA CASADO, ACTRIU

En el món del teatre y del cinema, tal com passa en altres àmbits laborals, les violències masclistes han estat molt normalitzades fins que moltes actrius han començat a trencar el silenci i a explicar les situacions d’assetjament i abusos sexuals que han patit i han dit “NO ÉS NORMAL”. Feia temps que volíem mostrar l’entrevista completa que li vam fer a la Mireia per tal que coneguéssiu tot el que ens va explicar.

He trobat moltes actrius en la mateixa situació que jo, que han viscut situacions semblants a les meves i pensem que no és just que això passi. No hauria de ser normal.

No és que jo hagi tingut mala sort i que només m’hagi passat a mi. Ens passa a totes!

Ens pots explicar quin tipus de violència masclista has viscut en el món del teatre?

He patit molts tipus d’assetjament:  aguantar comentaris sobre el meu físic, s’han posat sobre el meu pes -com si això pogués influir en el meu personatge- i alguns companys han tingut actituds clarament abusives i masclistes. Per exemple, una vegada vaig haver de fer una escena delicada, en concret, era una escena de violació i, poc abans de sortir a escena em va dir que “que ja tenia ganes de fer la nostra escena de la violació”. Això em va crear un moment molt tens i difícil aquell dia.

En un altra ocasió, en una empresa d’espectacles, un dels col·laboradors, regidors aprofitava per refregar-se amb mi quan tenia el públic al davant i no podia defensar-me. Quan li vaig dir amb l’encarregat, em va contestar que parlés amb ell, com si fos tan fàcil parlar amb el teu assetjador. Vaig deixar la feina perquè el director no va fer res i els comentaris masclistes eren constants. A part, jo cobrava la meitat que el meu company masculí fent les mateixes hores i em van arribar a dir que ell cobrava el doble perquè ell era imprescindible i jo no. Cosa que si miraves els comentaris de l’espectacle, jo estava millor valorada pel públic. Però en aquella empresa manaven els homes.

I aquestes són només algunes perquè en muntatges bastant famosos que us sorprendríeu, jo i moltes actrius hem hagut d’aguantar molts comentaris molt fora de lloc sobre la nostra vida sexual inclús insinuacions per part de directors o de companys que, com que són més famosos que tu o més importants que tu, te les aguantes. I NO ÉS NORMAL.

Ens pots explicar alguna situació que vas viure quan estudiaves teatre?

Quan vaig començar a estudiar a l’Aula Muncipal de Teatre de Lleida, un dels professors -que va acabar essent el director de l’aula- era clarament un abusador. Cometia abús de poder i abús sexual amb noies menors d’edat. Utilitzava jocs per fer contacte innecessari amb les alumnes: llepar-nos, donar-nos petons, xiuxiuejos a les orelles, comentaris sexuals fora de lloc… amb noies de 14, 15, 16 anys.

En en el meu cas no hi va haver abús sexual però sí abús de poder i aquella experiència m’ha afectat bastant la resta de la meva vida. Ell ha estat denunciat fa relativament poc i un dels seus companys tampoc, però nosaltres no oblidarem els mals anys que vam passar a l’aula i que vam aguantar, encara no sé per què.

Quan vaig començar a estudiar a l’Aula Muncipal de Teatre de Lleida, un dels professors -que va acabar essent el director de l’aula- era clarament un abusador. 

Una de les situacions més violentes va ser quan havíem de fer un viatge amb la companyia juvenil. Teníem totes entre 14 i 16 anys. Quan vam arribar a l’hotel una de les habitacions era doble. Es van fer els repartiments i ell clarament volia dormir amb una de les meves companyes. Ja portava temps molestant-la. Entre totes vam intentar evitar-ho i fer que dormís amb un noi. No sé com em va acabar tocant a mi dormir amb ell en un llit doble. Havia sentit tantes històries del que passava en aquests viatges que, un cop vaig ser a l’habitació, no vaig poder dormir en tota la nit vigilant que no em fotés mà. I ara amb l’edat em pregunto: “com pot ser que en aquests viatges, una de les habitacions fos una doble i que li toqués a una alumna dormir amb el professor”.

I ara amb l’edat em pregunto: “com pot ser que en aquests viatges, una de les habitacions fos una doble i que li toqués a una alumna dormir amb el professor”.

Em podries dir quins situacions del teu entorn laboral estan normalitzades. O coses que, en un moment havies normalitzat i que ara tens una altra lectura de la situació.

Està molt normalitzat fer bromes de caire sexual i quan això passa entre algú que decideix com un director o un director de càsting, et fa sentir incòmode perquè no saps on acaba la broma i comença l’assetjament sexual. També està molt normalitzat el contacte físic i la confiança i se n’abusa molt d’això perquè, que siguem persones que actuem, no vol dir que siguem les persones més deshinibides del món i que ens sembli bé tot.

Està molt normalitzat que els homes actors puguin ser de tots els cossos possibles i que les dones actrius hagin de ser actrius i models. I que totes les dones siguin guapes i que totes les dones vagin amb talons a escena i hi hagi molt poques oportunitats per noies que no pesen el que un director de càsting pensa que hauria de pesar.

Quin creus que és l’objectiu de les persones que assetgen?

Jo penso que l’objectiu els assetjadors és exercir aquest poder. Saber que poden fer i dir-te aquestes coses i que tu no pots dir res perquè estàs en una posició inferior. Crec que fins i tot alguns ni tan sols s’han plantejat que això és assetjament. I quan són persones relativament famoses encara menys s’ho plantegen perquè “ell és així” i, per tant, tu no ets ningú per qüestionar que les seves praxis siguin correcte. I jo crec que, o be no se n’adonen perquè han sigut així tota la vida o bé gaudeixen d’aquest poder i d’aquesta posició que els hi permet fer-ho sabent que no hi haurà cap tipus de conseqüència.

Com ha reaccionat el teu entorn en aquestes situacions?

Quan era més jove estava molt normalitzat y, entre l’entorn masculí, no m’he sentit mai recolzada. Per exemple, l’encarregat d’aquesta empresa, em va deixar totalment abandonada davant el meu assetjador. Quan em vaig queixar del meu company que va dir que tenia ganes de l’escena de la violació, ningú va parlar amb ell i ningú em va fer cas. Últimament, com que m’he posat més en teatre social i de crítica o potser perquè estic més en el món del teatre familiar, he descobert que és més amable i més curós i he trobat molt recolzament femení. He trobat moltíssimes actrius en la mateixa situació que jo, que han viscut moltes situacions semblants a la meva i pensem que és injust que això passi. No hauria de ser el més normal. No és que jo hagi tingut mala sort i que m’hagi passat a mi, és que ens passa a totes!

Ara que s’està parlant més d’aquests temes, fa que moltes companyes també ho expliquin i això fa que et sentis menys sola i més compresa. I sents que entre totes potser ho podrem canviar. Per això estic avui aquí. 

Què creus que hauria de passar perquè l’assetjament deixés de passar?

En primer lloc, deixar de tenir por i deixar de ser revictimitzades quan ens queixem o denunciem aquestes situacions. En el moment que per fi alcem la veu per queixar-nos i, a més a més, patim totes les conseqüències que patim, de judici, es fa molt més difícil. Però és només queixant-nos totes les que patim aquestes situacions, que parem, ens queixem i denunciem, que començarem a canviar aquestes coses. Perquè callades no fem res perquè les situacions de poder segueixen, perquè els homes que es creuen amb poder i són i si ningú els hi diu que això no ho poden fer, ho seguiran fent. I jo penso que el que hem de fer és: “denunciar, denunciar i denunciar i no callar-nos”. I els homes també haurien de participar d’aquesta denúncia, encara que no siguin ells els assetjadors, si veuen un cas d’abús ho haurien de dir també. Que no haguem de ser nosaltres, les supervivents, les que estiguem sempre defensant-nos. Quan vegis una situació injusta, denuncia-la! 

Com han afectat a la teva vida totes aquestes experiències?

A nivell professional, totes aquestes males experiències m’han fet més desconfiada en relació als càstings, en productores, faig molts menys càstings que quan vaig començar per sentir-me menys jutjada i perquè en molts ja sé que em miraran i diran: “aquesta actrius és massa grassa”.

Ja sé que em miraran i diran: “aquesta actrius és massa grassa”. 

Per exemple, sé que participant d’aquest vídeo m’estic complicant la vida laboral perquè la gent preferirà una actriu florero que una actriu que es queixi de les males praxis. Però jo soc una actriu activista que m’he queixat i que a vegades he perdut la feina per no acceptar certes situacions o per dir que certes situacions no són normals i que no s’haurien de permetre i tindré menys oportunitats laborals.

Però jo soc una actriu activista que m’he queixat i que a vegades he perdut la feina per no acceptar certes situacions o per dir que certes situacions no són normals i que no s’haurien de permetre. 

A nivell personal i psicològic he patit una depressió molt llarga que va començar a l’aula de teatre i l’he arrossegat molts anys i, tot i que estimo la meva feina i el teatre, totes aquestes situacions no han ajudat gens. M’ha fet patir amb les meves parelles, també.Amb la meva parella he hagut de treballar molt alguns moments en la intimitat perquè, en general, no és que tingui un trauma però depèn de quines situacions he viscut, em costa molt intimar amb la meva parella. Segurament la meva persona que m’ha assetjat ni tan sols és conscient de com les seves accions repercuteix tant en mi. Però després jo arribo a casa i ho arrossego. I m’ha portat molts mals moments fins que m’he atrevit a parlar-ne.

M’ha fet posar molta distància amb la gent del meu voltant, m’ha fet sentir poc integrada en grups perquè em sento incòmode i em fa desconfiar en general de tothom. He tingut molts problemes seriosos d’autoestima i d’alimentació pel tema de judici corporal i de comentaris corporals.

NO ÉS NORMAL…

NO ÉS NORMAL que el director et comenti “que bé et queda el cul amb aquest vestit”.

NO ÉS NORMAL que el teu professor de teatre parli dels teus pits.

NO ÉS NORMAL que el professor de teatre apagui els llums per jugar a un joc on et lleparà de dalt a baix.

NO ÉS NORMAL que un company aprofiti que el públic està mirant per refregar-se amb tu.

NO ÉS NORMAL que per ser dona hagis de ser guapíssima i estar prima i ser una model per poder treballar en un personatge qualsevol.

NO ÉS NORMAL que els homes puguin ser com vulguin perquè només se’ls valorarà per ser bons actors i les noies han de ser actrius i models.

NO ÉS NORMAL que el teu professor de teatre es fiqui amb el que menges i insinuï que estàs grassa.

NO ÉS NORMAL que sortint d’un assaig, el director et faci comentaris sobre la teva vida sexual.

NO ÉS NORMAL que un company gaudeixi d’una escena en la que se suposa que t’ha de violar.

 

No dejéis nunca de jugar ni tampoco de preguntaros el por qué de las cosas. La mirada crítica es necesaria también en aquellos objetos que aparentemente son inocentes, como los juguetes. Antes de regalar o de ofrecer un juguetes nos podemos preguntar:

¿Qué aspectos estoy potenciando ofreciendo este juguete?

Si el juego es un tiempo muy valioso dedicado al aprendizaje, al descubrimiento y a la exploración, ¿qué es lo que están aprendiendo las criaturas? ¿Aprenden lo mismo los que se asocian a la masculinidad (pelotas, guerreros…) que los que se asocian a la feminidad (kit de maquillaje, muñecas)?

¿Qué valores, habilidades, actitudes y aptitudes están desarrollando con cada tipo de juguete?